Adéu

Me’n vaig

- Me’n vaig

- A on te’n vas ?

No recordo haver fet mai una pregunta tan estúpida com aquesta. Des que he sentit de la teva boca “me’n vaig”, una autèntica tormenta de sinapsi neuronals s’ha desfermat al meu cap. No puc pensar. No sé pensar.

D’altra banda, em dono compte també, que em trobo absolutament inmers en un bany hormonal i de neurotransmissors. Adrenalina, dopamina, sertononina, testosterona i endorfines campen lliure i desaforadament per les meves venes i arriben fins a l’ultim racó de tot el meu organisme. Fins i tot juraria que noto la presència d’oxitocina. Això em fa sentir en una autèntica muntanya rusa emocional, com d’altres vegades m’has provocat, però ara amb una intensitat que no havia sentit mai.

A partir d’aquest moment et començo a metrallar impulsivament a preguntes. Quan te’n vas? Quan deixes la feina? On vas aquests dies ? Ja tens una nova feina? Quan comences ? De què treballaràs ? A on ?

- Ei, m’estàs fent un interrogatori -dius tu-.

No m’ho crec. No m’ho crec. No m’ho puc creure. No m’ho vull creure. El meus sentiments flueixen sense control. No pot ser veritat que se’n vagi penso per a mi mentre et miro, segurament amb cara d’imbècil. Que està passant? em pregunto. Encara dormo? Com pot ser això? I sobretot, per què?

La veritat és que no em puc imaginar la meva vida sense tú. La vida, sense veure’t, gaudir del teu somriure, sentir la teva veu, el teu alè, tocar-te, tenir-te a prop meu… la vida és, senzillament, una merda.

He perdut persones estimades perquè han marxat d’aquest món. Dur. Es dur. Molt dur -emfatitzo-.  Però més dur es encara, perdre persones que segueixen en aquest món però lluny de tú. Saber que hi ets en algun lloc i no puc seure al teu costat, tocar-te el cabell i acaronar el teu cos amb els meus ulls, se’m fa molt dur.

- No ens veurem més ? -pregunto jo.

Arritmias. Fantástico !

Fantástico ! Simplemente fantásrico !
Las arritmias cardiacas, posiblemente sean unos de los temas más complejos de explicar, y de entender. Sin embargo, este médico y profesor, con una metodología docente absolutamente contundente, utilizando simplemente el lenguaje corporal, lo explicita de la mejor manera que he visto, oído o leído nunca. Ojalá le hubieta tenido de profesor !
Por si fuera poco, es, además divertidísimo !!
Por todo ello, se merece estar en la categoría Arte de este blog.